BARREJA

El follet de foc no vol aigua,
no vol apagar les esperances,
recula al món viscut a la nit,
dins un matí de focs intensos.

El seu cap esclata, és de flama,
amatòria, símptomes hipnòtics,
bateguen entre barreges antigues,
dins instants constants, flotants.

Cau a la mar immensa de la nit,
es transforma en un suau somrís,
enamora les ones de les dianes,
de tant fotre trets es queda sol.

Dins una presó de consciència,
subconscient que s’alça, amunt,
travessa parets i murs d’acer,
estima el nostre món, hi som.

Interessant incessant sobresalt,
salta els marges de les tardes,
mentre no tarden tantes ànsies,
quan obrim el futur dins els ulls.

Màgica llum quan esclata l’ona,
aigües fresques i càlides, nues,
que s’endevinen eternes i suaus,
mentre el foc no s’apaga, no mai.

Follet de foc dins cada foguera,
aigua de càntirs cantaires, forts,
l’amor és la millor revolució, som,
malgrat tot i l’onatge, cada oratge.

Entre les passades llunes diürnes,
abans de tot, som el sol fresc i nu,
enumerem nombres parcials i sencers,
de fet guarirem el rem, entre brases,
enceses, dins les cançons compromeses.

Si cal, el foll de foc, pren totes les armes,
davant l’alarma de ser el primer en apuntar,
ja va néixer no perdonant cap de les vides,
i ara s’alça entre la matinada tant somniada.

I és un somni de foc i setge, de fetge i fura,
el seu instant és una lluna llunàtica radiant,
entona cançons que es passegen a l’horitzó,
una lletra més de les que mai no direm.

Som acció, reacció, revolució d’ales liles,
d’ales roges, de la sang vessada ancestral,
tenim la serp i la destral, res no ens cal,
pas a pas, el foll de foc volta l’espai.

El temps passa sense masses calmes,
les onades banyen les cales passades,
repassen passos i passadissos, moren,
dins interrogatoris i tortures d’Estat.

Estem a l’aigua, abans no s’apagui la flama,
els focus de les sales fosques són aiguaders
per a les formes grolleres del poder, foc suau,
cada vegada més tímid, però reneix, reneix,
el follet vibra amb un cel fet de roig sang,
tota la sang esquitxa les parets blanques.

Un quadre de roig i negre, vísceres esteses,
malson fet de bombetes que s’apaguen,
curtcircuit al cervell del follet bell, vell,
que tremola, però neix, neix, arreu del món.

Follets de foc segueixen les flames, guspires,
són les següents lluites, alliberant els versos,
d’aquell follet de foc que ja mor, apagant-se,
ofegant-se, dins un cubell vell i ranci, mort,
com moren les seves passes passades enllà.

Però tot el món se’n assabenta, és absent,
la lluita silent, el silenci d’horror i por,
guarirem les tenebres amb llum nova,
amb màgics fills de follets revoltats,
arreu s’estén la flama del vers primer,
el darrer és una lluita de folles nocturnes,
de folles diürnes, que s’escampen per tot.

Mai no s’atura la màgia,
sempre passa cantant,
es declina sense pensar
pels camins del somniar.

Lluna i estel, blau extens,
lluna i estel, mirada suau,
lluna i estel, traç d’aigües,
estel i lluna, nit diürna.

Mai no s’atura la trobada,
és enllaçada per la plaça
combina l’ahir i el demà,
sense pensar-ho massa.

Mai no s’aturen les albes,
ni les xarxes, ni el teu mur,
mai nos s’aturen i hi pintes,
amb mirada amable, la llum.

Lluna i estel, blau extens,
lluna i estel, mirada suau,
lluna i estel, traç d’aigües,
estel i lluna, nit diürna.

Mai no s’atura el cel, la mel,
mai no s’atura l’instant etern,
mai no t’atures, mai aturem
aquestes ànsies enceses, vel.

Vel de veles als ulls preciosos,
com pedres de blaus verdosos.
Velers llatins amb mirada bruna
d’aquella que s’escola a la lluna.

Lluna i estel, blau extens,
lluna i estel, mirada suau,
lluna i estel, traç d’aigües,
estel i lluna, nit diürna.

Mai no s’atura un vers estelat,
esguardat dins paraules nues,
que ens miren entre barres i estel.

Mai no s’aturen les aturades alades,
dins les places són carrerons durs,
que s’enduen les durícies mentals
cap a terrenys passionals, traçats.

Tracen les terres terrats empedrats
allà on les terrisses són terratrèmols,
esmolats, entre moles de molins vius.
Diürnes són les nocturnes frontisses.

Entre les vetllades on mai no hi ha missa,
es fan missives les cartes exactes i pures,
mentre matines, ben endins del melic sec,
sequedat extrema de tram precís i concís.

Tramen drames les velles llunàtiques vives,
s’endinsen dins paràmetres mètrics latents,
lentament, entre ment i lament, la màgia viu.

Mai no s’atura la màgia i tu la fas ben dolça,
eterna, com les paraules que mai no moren,
com els somriures que s’alcen dins la pluja,
dins la lluna, entre núvols de cotó fluix, flueix.

Tot, tot i el darrer vers, el darrer bes, ja plaent,
com el cant sense plors, tampoc gent, res més,
serem l’ésser fugisser de tempestes de gel-foc,
de brisa marina, encenent-se, aquesta màgia.

Aquesta màgia que mai no aturarà cap calma,
serem el ser que es fa raser entre les mirades,
que s’encenen com ho fan totes les cases rares,
aquelles que, sense portes ni finestres, s’alcen.

Serem la brasa, la barca, timó i timoner, foc ardent,
fervent, persistent, prometent-nos cada mirada,
ets el vol, cada batec, timonera d’hores lentes,
passat de les dolces mirades liles i lliures.

Mai no s’atura aquesta màgia, alada,
mai no s’atura i jo sóc el teu ser,
tu ets tot el meu món primer,
i junts caminem en la joia.

I mai no s’atura cap traç,
no s’atura, el foc-glaç,
de juny a març,
no s’aturarà.

I ja sóc tu,
i tu ja ets jo,
i això rutlla,
tot és màgia.

Viure, sentir, somniar, verbs indomables,
eterns, sentits, tant endins, ben captius,
per una màgica llum que ens té adormits,
dins un somni que semblaria massa mut,
erràtic i tot, si no fos realitat palpable.

Fets, realitat, accions i reaccions, suaus,
sentides com sents el vers que ja s’estén,
quan el fas amb la mirada, sense presses,
sense trampes, mentre adorms sol i lluna,
amb una sola mirada, de fada, als matolls,
entre tiges verdes i verges, anem ensumant,
la flaire de l’aire que fa el pol·len quan dorm.

Un dia vaig morir cercant la vida que no tenia,
cercant pentagrames antics, carregats de vides,
de renúncies verbals, versos encesos, a les nits.
Vaig somniar, quan potser encara era massa aviat,
vas somniar, quan semblava que el somni escapava.

I si mai no van desaparèixer les ànsies d’escriure,
ara els poemes formen part de la mirada marina,
et sento, mentre danso, abans la llum no marxi.
Et desitjo, mentre danso el vell ball de la bellesa,
dins els teus ulls blaus turqueses, perles adormides,
entre galtes rosades, quan el matí ja es descalça,
la nit queda entre el sofà i el llit, al mig del camí.

Mentre desitgem una altre trobada plena d’estima,
ens som timó, timoner, vers darrer, llimona dolça,
amarg retorn de les savieses compartides i sentides.
Encara vivint la llum, encara vivint la màgia, sempre,
per sempre, i ara encara una vegada més, ja eterns.

Lumínica mina que dus endins de la boca roent,
vermell encès, roig ple, carregat de saviesa, nua,
mentre beus diamants i el robí s’encén als llavis.
Sàvies són les veles llatines que fan mirall als ulls,
entre els esculls carregats de corall entre els cors,
un ram de mar que marina entre la sentida vida.

Vivint la llum, vivint la més màgica de les llums,
entre el vers del darrer poema, quan passi l’any,
com panys que ens acompanyen, la teva paraula,
el teu encís que viu dins la tendresa de les hores.

Sentint-te, tant endins, que potser semblaria mentida,
estimant-te, ara, una vegada més, ja som eterns, vius,
endins un cargol marí que sent com s’adorm un sol sol,
i ja hi som tots, tant endins que el vivim, cap al final.

I finalitzen les anàlisis analitzats, abans de ser clavats,
per una mirada que podria semblar esquiva, tota viva,
encén el meu cor com si mai no ens haguéssim vist abans,
com si encara no sabéssim com la vida ens pot donar llum,
just abans de néixer. Vivint nus la llum ja som més lliures.

El desig omplí la tarda i la nit,
la força desbocada de passió,
la tendresa és realitat onírica,
mai sentia el batec quan dorm,
ara el sento, tens el meu cor.

Ja tinc el teu robí, tresor intern,
llum roja, bategant, eternament,
com si no fóssim éssers presents,
tant sols futur, navegant serens.

Rumb, el desig omplí tarda i nit,
tal vegada engendrarà el sentit,
sobrà, cor i cos, ment i univers.

Deixaré d’escriure a tot l’amor,
molt després de ser tot mort,
no deixaré sang dins del cos,
tampoc or, ni dues perles d’ulls,
conserveu-ho bé, prop dels versos.

Quan dos esquelets resten eterns,
abraçats, sota marges d’argent nu,
els óssos ja són fosos, dins la fosca.

Ara ja no es barregen ni vénen d’enlloc,
i doncs, ja són d’arreu, com llarga vida.

Esperarem el demà a rem,
arribarem, a l’alliberar-nos,
ja nus de tot i d’universos.

Ja nus de neguits i feblesa,
lluitem ara i avui, ja junts,
per sempre, col·lectivament.

Versos per a l’alliberament,
una forma de ser-nos fidels,
a la mateixa terra, a l’estel.

Roig de sang damunt el blau,
blanca escuma de dolç embruix,
fada sentida, que ja no s’amaga.

La cara oculta és lluita d’astres,
ja no m’aturo a cap dels paratges,
camino amb tu, cor a cor, cos a cos.

Canviarem l’horitzó, trobarem el nord,
serem purs i sincers, canviant el temps,
serem l’or de la terra rica i ben plena.

Obrirem la boca per besar dies amants,
diamants alats que ja ens alliberaran,
vertebraran vèrtexs d’estels rojos fidels.

Dansarem sense límits, demà és el dia,
mentre lluites per terres veïnes, vindràs,
amb el somni encendràs un vers pel demà.

Serem roig pergamí on escriurem el destí,
les teves ales fan les meves ales, llibertat,
lliures són les formes simètriques del vers.

Versos per l’alliberament, de ment a ment,
somni present, sempre etern i ja present,
anirem allà on la llibertat es fa infinita.

Etern és el vers silent de màgies i de mel,
ara que les paraules mai se les endú el vent,
ara que podem encara, entretant, ja barrejats.

Versos per a l’alliberament des de ponent,
des de l’orient, de migjorn a gregal, atents,
com atentes són les antenes, formiga valenta.

Fem un racó on hi càpiguen tots els bocins,
sentint-nos tant endins, sense por ni verí,
fent pocions eternes de fades valentes.

L’alliberament arriba, sentiment a sentiment,
som el sentit de les agulles de sorra del temps,
som el sentit sense opressors ni ocupadors.

El neguit és un seguit de nits que fas sentir,
entre els sentits alliberats de totes les nits,
l’alba s’apropa, l’alliberament és ben a prop.

Sondeig universal i transversal, arribem arreu,
vers a vers, a l’univers, la lluita ja és eterna
i alimenta les ànsies de tots els cors oberts.

Serem el vers, la calma i l’encens, cens a cens,
consens cerimonial de momentànies fugides,
arribarem allà on a vela i a rem ja som eterns.

Naveguem, ara i un cop més, esmolant l’eina,
la falç que duem no entén de faixes ni caixes,
el calder bull la primera de les màgiques llums.

Som molts els qui tenim el llarg somni encès,
l’univers etern de versos roents són el futur,
futur alliberat dins un poma que dóna a llum.

Mullarem els llavis, mesclant l’encant i l’encís,
vetllarem per als nostres morts, sort de l’hort,
que fa brotar les tiges verdes del destí cert.

La paciència que ningú prendrà mai és destí,
camí encès, drecera del coneixement primer,
els versos que duem al sarró ja són llibertat.

Ja sé on ets, ja sé qui ets, ara tots som arreu,
arribem al demà amb la força d’un avui pres,
encara pres, après pels anys, sense enganys.

Versos per a l’alliberament i una forma de ser,
un lloc, un raser, un niu on trobar-nos i estimar,
un futur que s’obre als ulls, al somniar, al desitjar.

Demà serem lliures, dret històric, llibertat.

Colors, com olors que s’endinsen, colors,
aromes d’hormones silencioses, ben suaus,
entre la llum acolorida d’una matinada sola,
a les ombres plenes de màgia del somriure.

Colors, del groc al blau, del roig al negre, blanc,
colors primitius, bàsics, colors d’ulls oberts al món,
no només arribem allà on els colors esclaten, oberts,
som el verd, el color de la ginesta, un prat, tot el cel.

Som muts i savis, som etern contrast de tast i gola,
de colors que es barregen entre la foscor de les nits,
quan no queden marges per pintar el quadre de vida,
quan no hi ha límits i la pintura és antiga i ben nova.

Pinzells que xopen el traç entre el braç i la mà que pinta,
i pentina colors entre el vent i l’aire pur de les matinades,
entre les fades i les nimfes que es pinten per cada albada,
que pinten imatges tortes i obertes, un món nou ens espera.

I aquest món de colors es confon, es mescla amb les imatges,
es vertebra amb una sola mirada plena de matisos, matí clar,
matí ple de núvols blancs, dins un cel trencat de roig immune,
d’aquell que estén un pintor al marge d’un riu llarg, sense fi.

Entre les parets pintades de colors entonem el primer so, el to,
entre trons de color trencat, penetrat, que transcendeix, ja creix,
i s’obre a l’olor del color que dus al cor, tant obert a les sensacions,
entre les raons de la bogeria i les escales de colors que ara esclaten.

Entre esglaó i esglaó, pas a pas, obrint tots els colors de l’horitzó,
de sol a sol, d’or a or, sense dolor, sensació a sensació, acció a acció,
reaccions de colors plens de vida que es contagien de la nostra vida,
obrint un apassionant infinit, passió de calders plens de llum bullint.

Ulls plens de foc, color del cor, roc a roc, color i grisor de flors,
flors de colors, colors de vides mai tortes, aparentment oblidats,
sempre recordats, entre l’acord i cada color, entre el sol, brillantor,
entre la brillant illa de la nit immensa i el color fosc de la resta.

Colors que s’omplen al ritme de les nits hipnòtiques, color d’or,
d’argent i de calma, als ulls de la més bella de les fades eternes,
color als ulls, color de lliri, color de mel i llimona, de nata i tendresa.

Color de les nits que mai no esperes, color de la immensa calma, color.

L’alquímia del teu mirar,

el vers breu a les mans.

Perles i corall, or al cor,

roc puntegut, mar begut.

L’alquímia del teu mirar,

entre prats verds-alats.

Pedres donades per valor,

val or el preu de la creu.

El preu per enderrocar

materialisme i estats.

Cal la teva alquímia nua,

no calen críptics ocults.

No és hermètica la mètrica,

al mas on erren la pràctica.

Cercles primitius emparen

tantes imatges retrobades.

Ets tu, és el teu mirar de segles,

ets tu, màgia compartida i eterna.

Alçarem el vol amb falç i esforç,

segarem a soc-arrel la mentida.

Les falses promeses, exhaurides,

ja res ni ningú ens podrà separar.

Salparem amb la nova alba dorada,

amb mirallets de plata a l’entrada.

Somniarem a rem i amb barca, calma,

on hi ha l’horitzó de mar del teu mirar.

Passaran tempestes, sorgirem de nou,

junts, alquímia perfecte de vers veloç.

El cel deixarà el vel damunt del vaixell,

les seves veles llatines seran el matí.

Que encetem ara, aquí, amb tu, amb mi,

amb ells, amb elles, obacs sense ombra.

Pel camí de la sort entre agost i claror,

les mirades dansen lliures entre somnis.

Desperts, dormint, anem teixint cada lloc,

cada coll de camisa, cada gest de tendresa.

Anem teixint i cosint amb el fil prim de lli,

els llinatges són onatges a platges dolces.

Alquímia del vers, del ves, la teva alquímia,

la dels teus ulls davant el món despullant-se.

La teva pell que es deixa fer per la sal alta

dels malucs, que amb aigües es fan crema.

I cremen els focs s’un sol mig amagat i quiet,

quiet que som nosaltres els qui anem cap ell.

Moviment espiraliforme que adopta la terra,

cap al seu eix de flotació, de planejament.

Voltes i més voltes, arbres fruiters de mineral,

aigua i sal, natges i oratges, or a les terrasses.

Alliberament de la riquesa, caient baix la terra,

giravoltant un món que ens ara ens es estrany.

Any a any el pany de les portes s’obriran,

quedaran ben pocs aferrant-s’hi, ja closos.

Es tancaran en cobres de mines i minerals,

els seus cossos ja no donarà robí ni plata.

Les grans superfícies de marbre ens parlen,

diuen que hi amaguen restes d’altres eres.

Les grans roques, fines entre finestres blaves,

són els cossos enormes de bèsties salvatges.

Transmutació i degradació, decreixement actiu,

passives són les puntes suspensives del temps.

Alquímia del teu mirar, clavada a cada cava,

civada i raïm, ales retrobades, plaer als ulls.

Instants onírics a les portes de l’impensable,

l’indispensable per romandre a banda i banda.

Escurant l’orsa, oberts al timó, a est o a oest,

dins les blavoses formes del bavor a contravent.

Som aire, som vent, serem l’alquímia del bes,

l’aigua i la màgia retrobada camí dels arenys.

Sorres d’or entre les barres de robí encès,

l’encens que es perpetuà ara és valentia.

Valents són els mots silents, no van enlloc,

ni venen d’enlloc, van sense pressa, no lents.

Passada a passada els passejos són assajos,

passeges les passes descansades pel matinar.

Dormo, una nit d’or i diamants pels infants de fam

no hauria de fer despertar el somni dels utòpics.

Topònim a topònim sorgeixen sinònims i antònims,

mot a mot, i tom a tom, les barreges són eternes.

Barreja l’alquímia amb grans de sorra gegants,

els minúsculs nans que s’hi amaguen són rebels.

Rebel·lió, lluita i acció, l’alquímia del teu mirar,

mar a mar, reacció, la bellesa tendre del demà.

Ara, aquí, avui, resseguim fent la nostra història,

ara, pam a pam, mapa a mapa, esgarrapant proesa.

Prosa poètica que s’escampà, després “barreja’m”,

aigües de color que són la llum i record del vespre.

La teva veu, el meu desig, la trempera em du aquí,

planejarem nombres i dades, cap pèrdua d’esperança.

Amb l’alquímia del teu mirar la llum cegadora és obaga,

obre claror nítida, mentre la ment sua, sense tintes.

No n’hi ha mitges, no hi ha marges, tot al calder,

tot o res, ser és el mateix “res” que es fa raser.

L’alquímia quan s’apropa l’últim vers, alquímia del ser,

de la teva mirada alada, galopant entre vies i mestratge.

Per deducció arribem a la raó,
els nostres segles ho reclamen.

Per deducció arribem a la passió,
la nostre vida és feta d’amor nu.

Per deducció no hi ha discussió,
ni renúncies, crits, histèria o nit.

Per deducció abduïm druides i sol,
per deducció, només per deducció.

Acció a acció la raó no es presa fàcil,
encenem les espurnes amb la mirada.

Accionem sense coaccionar l’acció propera,
l’acció antiga s’ompla de sentits viscerals.

Vicissituds vicioses que s’alimenten d’ones,
som allà on el món és mos per a les mosses.

Els mosens no entenen de les ordres del temple,
el major engany, per deducció, és la jerarquia.

Per deducció i per acció palesa, enganyifa eterna,
entenem els tentacles quan hi veiem les feres.

Faraòniques són les agòniques formes de la creu,
en elles varen vertir vestits de cerimònia cruenta.

Les possessions no eren accions prou compromeses,
agonitzaven les tiges i les arrels de les plantes secretes.

Per deducció la acció és abduïda per una druïdessa eterna,
ella té les claus lentes i diürnes, les nocturnes, de la pau.

Encenen les flames savis esperits lliures que no reculen,
ells tenen les ganes de llum per fer-me guarir les ombres.

Les estrelles de tres puntes són encluses dorades i fosques,
damunt la nit fan dibuixos fantasmagòrics de mags i bruixes.

Per deducció ja res serà, mai, com havíem imaginat ni pensat,
encendrem les torxes d’un passat que potser creiem oblidat.

Per deducció, sense xuclar ni llepar, les lleis ens són estranyes,
a contracorrent de totes els límits i marges, anem amb el vent.

Som el sol, som el cel, som el xisclar d’un mut al sol naixent,
som el crit, som el fil prim, per deducció som l’acció, la reacció.

Així, només, aquesta forma deductiva de fer atractiva la fugida,
cap al teu cos que resta suaument bressolat per llençols blancs.

Així, només, per deducció el meu cos em portarà on dorm el teu cor,
i és així, tant mateix, res no pateix, tot creix i reneix, duent-nos a l’eix.

Eixe eix d’èxit que teixeixes entre xarxes per xopar això que ens diem,
xopar-ho amb la llengua, llepar-ho amb els ulls, lluent deducció d’amor.

Foc sense espurnes disperses,
foc sense haver de ser controlat,
foc a les darreries dels versos, clar,
bellesa de les guspires que s’abracen,
escalfor dins l’agost de les paraules,
escalfor i xafogor que ja és ben real,
instant de màgia i de calma a la vall,
saviesa compartida i brases cremant,
diàleg, companys, sempre al teu costat,
estima oberta al món, dolçor extrema,
carícies a l’ànima, amants com la nit.
Confio en tu com mai no he confiat,
t’estimo com mai no he estimat abans,
ets el meu futur i la tendresa assolida,
com un somni etern de màgia pura,
de màgia clara, de milers de colors.
T’estimo, cor i ànima, cos i entranya,
estranyes són les desconfiances negres,
les pallisses i les possessions sense passió,
sense raó, el teu cor s’ha obert a mi, com foc,
sense espurnes disperses que enverinen el vers,
que el fan estens, al tenir-te sempre present.

El teu moment és el vent candent, l’ardent,
és la màgia i la tendresa, és la teva ment,
que m’anima i em besa més enllà de la gent,
del compartir la infernal fera que no es frena,
nena, la teva mirada em crema el foc fidel.

Foc sense esperes, sense guspires disperses,
no encén cap altre bosc, cap altre bosc fosc,
com només tu saps em dus al món imaginat,
la ginesta brota groga i lliure, dins els marges,
que em duen a la mar bullint del teu mirar viu,
que riu i s’exalta dins l’estiu que ve a trobar-se,
entre els teus ulls i els meus, lluny de l’aigua,
que no ens apaga, abans de socarrimar-nos,
rima, soc a soc, el que ets i el que jo sóc…

“Un vers candent de foc roent a les galtes,
un sentir sentit dins el desig tant compartit,
de nit, de dia, dins del teu vestit, el meu delit,
dit a dit transito en trànsit entre els teus pits,
en calma m’estimen com els meus ulls et miren”

Rimes versades sense ser somniades per les tardes,
rimes de foc etern que s’endinsa entre la llunyania,
lluny arriben les frases sentides, tant viscudes, vives,
entenem l’entreteniment entre temps i ment, present,
essent presos d’una llibertat sense límits, al moment,
presos i esclaus d’un foc que s’estén arreu, sense més.

Serem vius, serem savis, serem vers, serem vela i rem,
som i ho serem, ho serem si encara no ens hi veiem,
i anirem, anirem allà on el vers és rimat amb la mar,
marinarem un port timonejant l’onatge, mai amarrats,
retrem rems a seguir l’estela de les nostres estrelles,
elles, elles tres, les estrelles dels ulls de la nit immensa
són marines submarines de rimes, apagant tot el foc,
tancant els ulls, abans clucs, de guspires enceses.

Foc sense espurnes disperses, mai preses, obertes,
traç a traç, de bat a bat, serem portes universals,
versant els capítols més alts de la realitat sentida,
versant les pàgines més clares de la mar marinada,
abans el braç d’un matí de setembre ens enlairi,
entre el deliri i cada lliri, al jardí dels focs eterns.

I serem avui i demà, i serem foc que no s’apaga,
encenent cada poble, encenent cada ciutat, sí,
com ahir, com abans de veure’ns, parlant-nos,
sempre, sempre així, ens entendrem, rem a rem,
salpant i arribant a ports que mai hem imaginat,
que mai no hem ni somniat, el demà ja és avui,
el futur arribarà quan amb el somni el fem despertar,
serà demà, serà demà, mai ens acomiadarem, serem,
malgrat la fura descomunal dels temporals, la calma,
ànima amb ànima, mà a mà, foc encès i intemporal,
driblant cada temporal, cada temps amagat, somniat,
serem foc d’escalfor a l’hivern dels anys que resten,
estem allà on voldríem i vola el vers quan hi arribem,
arriben a les ribes els somriures d’altre gent, diferent,
aprenem i ensenyem les senyes i les senyeres de foc,
cremen quatre barres de sang i bullen fent-ne barreja,
són el batec del teu cor quan desperta ànimes preses,
quan anima els ànims i el bon rotllo dels ruscs d’abelles,
de la mel que ens duen elles, al formiguer dels éssers.

Caminem junts, construïm junts, la més dolça conquesta,
amb lluita i esforç, amb la força i “coratge, cor a l’onatge”,
la propera poesia s’anomenarà com la fi de l’anterior vers.

Foc sense espurnes disperses, ara que ja sé el proper poema,
joc de dunes intenses a la pell del desert del ser, del proper vers,
que ja és aquest: El teu cos llaurat amb l’aura del desig i el combat.

El passat posa les coses al seu lloc,
emmirallat en el futur que construïm.
Fem senyals de vent a cada present,
alliberem veles i temps, creixent per dins.

Tu t’ho fas tot, jo m’ho acabo de fer tot,
tot seria molt més senzill mirant-nos als ulls,
als ulls ennegrits de tantes nits oberts al sol,
ull ennegrits entre els cants del grills santuaris.

Em transportes, tots ens ho fem els dos junts,
tot ens ho construïm a mesura que passa el dia,
et vas emmirallar, em vaig emmirallar, tant purs.
La tendresa del gest em va du a tu, sense més.

Tu t’ho fas tot, tu que ara fas el cor fort, sort,
trossos de vida s’escampen entre els somriures,
m’animes, t’animo, ens estimem com mai ho fem,
com mai no ho havíem fet, som la terra que resta.

Un batec d’ales, una gesta assolida, un núvol lila,
una posta de sol, la cridòria de la lluna quan brama,
els teus cabells amants i amats, la vella bruixa sàvia.

Tu t’ho fas tot i a mi mai m’haurà de costar el ritme,
resseguir les passes de les llunes tendres i alades,
que de tant en tant em donen les claus per trobar-te,
i obres totes les portes, jo vaig entrant a l’interior.

El teu cos és una mina que m’estima l’ànima i s’endinsa,
endins dels desitjos mai presos de la tendresa infinita.