T’estimo, barrejada de llum
Estimar. Bell verb indomable i força que ens empeny més enllà. Estimar, paraula inacabable dins l’infinit i caminar. Estimar, vers a vers i pell a pell, poesia dels ulls, estimar. Món increïble de bells encants, amb bells somriures, amb anhels i mirades, estimant, sempre estimant. Poesia. Llum. Màgia. Estimar. Estimem encara que no ho volguéssim, estimant. Dolça mirada bruna i salvatge, serem eterns, serem el vent, serem el sol, la lluna, els estels… Estimem. I de nit les paraules brotaran com sabies herbes dins els rierols i les roques blaves de la cala, i de dia direm aquelles paraules que mai deixem aflorar, la nostra pell gaudirà amb cada bri de tendresa, amb cada dolça bellesa, a cada racó del camí… I anirem més lluny de la nit, més lluny dels somnis que ens mantenen vius. Estimem, pell a pell, vers a vers, bes a bes, amb el cor obert i sempre despert.
T’estimo i res no canviarà. M’estimis o no m’estimis, vinguis d’allà on vinguis, vagis allà on vagis, el teu record sempre serà present i seré fidel al mateix estel glaçat, que cel enllà, ens mirarà amb l’anhel de les matinades adormides als ports, als carrerons plens de màgia.
Quan una tarda vinguis, siguis qui siguis, i em donis la mà com a única penyora del destí que anem construint, no tindré res més a dir-te, només que segueixo caminant, que segueixo badant, que segueixo somniant, que segueixo estimant, que m’agrades per com em mires, que m’agrada quan calles, que m’agrada quan parles, que no tinc més paraules, només uns versos per anar a cercar-te, més enllà de l’instant oníric que ve a trobar-nos, ja nus de tot, ja nus de món, volant sense pressa, sempre a la vora de la cala, sempre a la vora del rierol, entre tendreses i carícies, entre sol i sol.
Quan el desconsol arribi i la solitud ens atrapi, mai oblidem les paraules que mai s’han dit, mai oblidem les mirades que mai no hem vist, dins d’elles hi ha les claus que ens animen a continuar existint, que no volen la tristesa com a única amiga, que no volen entristir-se per mirar o no mirar, per dir o no dir. Només ara, només així, en plena calma i ball antic, prendré la teva mà per continuar fent camí, pas a pas, per seguir fent i refent el destí, aquí, junts, a prop de tu, a prop de mi.
Estimem, doncs, el més bell dels somnis, encara que pugui ser utòpic, seguim estimant-nos, ja nus de tot, ara i aquí, perquè demà no sabem on ens durà el cor. Sigui allà on sigui, sempre seguirem dins nostre dolçament, deixant cos i cor a mans del vent, així, t’estimo eternament.
T’estimo i res no canviarà. M’estimis o no m’estimis, vinguis d’allà on vinguis, vagis allà on vagis, el teu record sempre serà present i seré fidel al mateix estel glaçat, que cel enllà, ens mirarà amb l’anhel de les matinades adormides als ports, als carrerons plens de màgia.
Quan una tarda vinguis, siguis qui siguis, i em donis la mà com a única penyora del destí que anem construint, no tindré res més a dir-te, només que segueixo caminant, que segueixo badant, que segueixo somniant, que segueixo estimant, que m’agrades per com em mires, que m’agrada quan calles, que m’agrada quan parles, que no tinc més paraules, només uns versos per anar a cercar-te, més enllà de l’instant oníric que ve a trobar-nos, ja nus de tot, ja nus de món, volant sense pressa, sempre a la vora de la cala, sempre a la vora del rierol, entre tendreses i carícies, entre sol i sol.
Quan el desconsol arribi i la solitud ens atrapi, mai oblidem les paraules que mai s’han dit, mai oblidem les mirades que mai no hem vist, dins d’elles hi ha les claus que ens animen a continuar existint, que no volen la tristesa com a única amiga, que no volen entristir-se per mirar o no mirar, per dir o no dir. Només ara, només així, en plena calma i ball antic, prendré la teva mà per continuar fent camí, pas a pas, per seguir fent i refent el destí, aquí, junts, a prop de tu, a prop de mi.
Estimem, doncs, el més bell dels somnis, encara que pugui ser utòpic, seguim estimant-nos, ja nus de tot, ara i aquí, perquè demà no sabem on ens durà el cor. Sigui allà on sigui, sempre seguirem dins nostre dolçament, deixant cos i cor a mans del vent, així, t’estimo eternament.
estimar i sentir-se estimat…el millor estat de felicitat!
estimar, mirar, mimar, mim a mim, mar a mar… felicitat, complicitat… eternitat, mai no deixem d’estimar…
Sempre s´estima Daniel, i sentir-ho flor de pell es fer realitat un somni !!!
Cert, és un privilegi a l’abast de ben pocs, per desgràcia, el món és ple de coses que no ens agraden, per sort les més belles de les coses, les més dolces, no es poden comprar. Els poderosos poden tenir tants diners com vulguin, però mai no aconseguiran sentir el que es sent quan no tens més que els braços per abraçar, els llavis per besar, el cos per sentir, els peus per caminar, les ànsies per a seguir somniant, res que ens venguin no ens farà mai més feliços que un breu alè de vida, un petit gest de tendresa, és cert, faig realitat el somni sentint l’estima a flor de pell!
Estimar sense límits i saber-se estimat sense límits, amb tranquil·litat de que per fi has trobat la teva ànima bessona, el teu company de camins i escales infinits, l’amor etern… sí, Carme i Daniel, és la plena felicitat.
Estimar sense límits ni fi, estimar eternament, felicitat complerta, ànima bessona, de nit, a la lluna, ressona, dins el raser còsmic de la mirada lliure dels nostres dies, arribarem allà on ens trobarem, més enllà dels poemes, dels versos, travessant cada instant, sentint-nos tant endins.