Torna el sol
17 nov
Vola el dol, torna el sol,
no hi ha cap control, vol,
vol volar i vola més enllà,
sap tornar, i torna, somniant.
Torna el sol i tu ets la muda,
la muda de la musa, ets dolça,
animes els meus dies amb força,
estires el temps, invertebrat, nu,
caces al vol aus de la imaginació,
de milions de colors, lliures i purs.
La desconfiança mai va ser l’aliança,
l’aliança, va ser la dansa, cada fada,
abans de ser engendrada, somniada,
com els teus ulls, savi reflex de tu.
Mirada endins, ànima viva, adormida,
dorms l’enginy, amb dansa acrobàtica,
sense voler saber de les selves erràtiques,
on em perdia, sense tu, ja les vaig cremar.
I crema, mà a mà, una melodia rasa i curta,
i crema, brot a brot, el desert dels matolls,
i brollen, pels descosits, les formes d’ahir.
No vull tornar a sentir, aquell embruix de mel,
la seva dolçor extrema va sorprendre els sentits,
aleshores, potser sí, potser tindrien sentit, sí,
o potser no, no ho sé, no ho sé, però ara no, no pas.
Torna el sol, mai no torna sol, torna amb tu, sí,
torna amb tu, l’astre que ve a endolcir les passes,
l’aire que m’atrapa, el teu alè de segles, el teu raser.
Molt maco nano !!! , m´agrada. Hi ha un PPS preciós del amor que hi entre la lluna i el sol.
L´exlipse es l´unic moment que poden estimar-se i per aquesta raó el món queda a fosques, perque ningú sigui testimoni de la seva entrega.
I bufa el vent ben fort
rugint amb ràbia i desesperació
omplint bé els pulmons
inflant les galtes,
tocant trompetes
allunyant paranoies malaltes
fent-li les maletes.
Via.
Fuig d’aquí.
No tornis.
No et vull amb mi.
M’esclavitzes,
m’emmalaltisses,
em fas agonitzar
i no em deixes pensar.
Sol, torna sol.
Deixa enrere l’addicció
Deixa’m decidir per mi
Vull deixar ja el dol.
S’ha acabat volar sense rumb
Queden enrere els tombs,
Tot i que no sàpiga com,
seguiré endavant tot sol.
Sé volar i tornar a aterrar,
però el vol m’allunya del mar,
l’iris turquesa em mira expectant,
em suplica per necessitat.
I dubto de mi,
I sé, turquesa, que tu no ho fas,
Sé que t’he mentit
i tu m’ho has passat per alt.
No vull que m’hagis de perdonar sempre,
No vull estar-me tota la vida justificant
Vull sentir-me lliure i oferir-te la meva llibertat
I que ningú et prengui el què et vull donar.
Ets la meva musa que no muda,
Em tornes la força rebuda,
el temps amb tu és etern,
pura energia i imaginació desprens.
Saps que tu ets jo
Saps que jo sóc tu
Ara més que mai
T’ho dic amb la gravetat del to
Més enllà de l’ai ai ai.
Somniem sempre
sense ombres
com ones
dansant d’alegria
allà a les roques
de la vida.
Les selves erràtiques quedaren perdudes
al passat de les errades
i l’oportunitat és percebuda
com or, robís, maragdes,
mantinguts en secret durant anys
deixant els plors als panys.
Escolta la meva ànima, mira’m endins
Sent la terra ferma, desperta l’enginy
Ja no em perdo, sóc amb tu allí
on les fades són dones alades
on els dimonis no són més que bobades,
bressol de les anades.
La mel de les meves paraules
empastifen les teves entranyes
amb passió, sense compassió,
desprenent pur coratge
anades i tornades,
de volta de tot,
brot a brot,
amb atur sense parar
cervell fervent per cremar
esperit predisposat a pensar.
Ets dolça de tornada
les teves passes són de cranc
El teu sentit és el meu flanc
costat a costat
serem grans.
Sé que no sé el què tu ja saps
masses dies emparanoiat,
anys perduts a la irrealitat
emprenguem junts la veritat
i lluitem per la revolució de la bondat.
Seràs al raser del sol esperant-me
Els segles no ens separaran
el temps endolcirà les nostres passes
núvol a núvol, estrella a estrella, entregant-me
ja no volem més problemes, són masses.
Ja és hora de viure tranquil,
Ja és hora de ser feliç,
És temps de llaurar la terra
La collita ens traurà la pena.
Continuem lluitant,
mà a mà,
sense mànigues ni anells,
deixant-nos la pell
pel nostre somni constant
morir abraçats ben vells.
La lluna ja no plora.
La lluna i el sol s’han trobat.
Felicitat poetes !!!
Gràcies, Maite! Sí, eclipse etern de lluna, sol, aire, llum i vent!
Gràcies Carme, quan la lluna es pon al sol li ve la son… Somniem! Glaç i foc, gel i escalfor, la que dóna la lluna al sol, la que dóna el sol a la lluna, quan tots som foc, quan tots desfem les formes del vers al vent.
Carolina, els teus versos m’encisen i em captiven, són matolls que broten lliures, més enllà dels marges, dels esquemes, m’animes l’ànim a continuar, senzillament, sense voler despertar, somniant, somniant, molt més enllà, del tot entregats.
Vers silent,
de fura i vent.
Vers present,
que ja s’estén.
Mar i lluna diürna,
de la que creix nua.
Sol de mel als llavis,
el turquesa mira suau.
I dormen les passes,
cansades de les diades.
I caminen cap a llit de roses,
on lluna i sol s’hi posen…
Com al color de la nina,
de la nina dels ulls blaus.
La meva nina, la meva nena,
dolça i eterna, ja complerta.
Dorm el sol dins una illa nua,
s’adorm mentre tu somrius.
I vius… I vius… senzillament,
ets el meu cor present, sí.
I serem allà on el ser empeny
les raons de ser-nos ben fidels.
Serem referent amb el vent,
escampant el so de la llum.
Quan la referència és ciència,
empírica o sensitiva, de la lluna.
Som on declinem les copes,
les gerres, passades les barreges.
Alliberarem el cos amb el cor,
la nit amb les estrelles nues.
Serem, i doncs, el cor a cor,
el cos a cos, ja ho som, doncs.
Mira’m, endins, barreja llum,
barreja’m, nu, al tornar.
Tomb a tomb al·lucinants,
com partícules d’aigua i foc.
Encent-me, i ara de nou,
ara mateix, la llum creix.
I neix, i neix… I neix….
Neix de nou l’amor, un cop més.
Gràcies a tots dos!
Gràcies a tu!