Tancant versos, tallant l’ahir

Tancant versos, tallant l’ahir,
ja no ens caldrà mai més patir,
vaig partir, al passeig del port,
tort, vaig naufragar al teu cos,
em vaig ofegar quan veia llum,
m’enlluernaren els teus ulls.

Veles llatines volaven al mar,
en un immens somni erràtic,
acrobàtic estel de foc encès,
ser que mai més no ho sentiré,
aquest bes primer, el darrer,
creia trobar un cos al món,
creia trobar un cor, dos sols,
dues llunes que ens miraven.

Va ser a la platja dels somnis
i ara no vull veure cap malson,
cap mal consonància que allunyi,
aquesta diferència que m’encén.

El teu foc m’omplia nit i dia,
no caldria, no caldria maria,
i aquella tarda vaig encendrem,
sense tu, i no hi ets, no et veig.
Va néixer la flama eterna roja,
aquella que si t’atrapa s’alça,
es muda, es transforma, nua.

Voldria volar amb tu, no possible,
l’impossible s’assoleix, el desig creix,
neix, etern, entre les selves erràtiques,
allà on ens perdem, sense fer-les màgiques.
Les herbes, ja cansades, sonen ben lliures,
la seva melodia és un sol pas per sentir-nos,
nus, entregats al sol de lluna que ja dorm,
quan s’adorm la cala, dins la teva mirada,
dient-li adéu a Déu, som on el sol,
com ho fa el sol, quan el sol, dorm.

I aquestes línies, transcrites, del cant,
travessa fronteres mentals telepàtiques,
que emfatitzen amb la fatalitat final,
quan anar de la mà ja no és senzill,
quan dónes els ulls i treus la mirada.

Ara les fades són nimfes de sol roent,
l’argent que vessa pels bassals és nu,
creix, entre els matolls, tot sol, i sol.

Tancant versos dins la màgica llum,
que es debaten entre tu o jo, quan,
després de tot, la unió és únic camí.

I quan mato les il·lusions reneix el brot,
brot d’oliveres eternes, on la llum no mor,
romandran encesos els fanals de la lluna,
mentre passegem pel camí de la bogeria.

Som on tu, jo, seríem, al mar de la dolçor,
on tot ens atrapa, el destí i totes les places,
els carrerons semàntics dels versos somniats,
a les cantonades satàniques angelicals i santes,
d’aquelles que dansen amb les esqueles aquelarres,
a aquells balls ancestrals de dolçor, també de sal,
sal, sal, sal, salitre a la mirada d’anys i de litres,
alcohol digerit amb el pit ben obert i adormit,
haixix del món assolit, dansen imatges als jardins.

Endins, la veu, com una pregària, és capaç d’organitzar,
en un sol moment dolç, l’embruix d’un retorn amarg,
quan la llavor es trenca i comença a néixer la il·lusió.

Com un adéu barrejat a les noves albades deslliurades,
quan el temps s’accelera i mai hi haurà tornada a l’ahir,
i així naixerem, navegant a veles i a rems, a tot vent.

Tancant versos dins el mateix xap que potser pensava,
abans que res fos imaginat o creat, abans de salpar,
quan la sal ens va deixar, ja nus i lliures, a la platja,
a aquella cala feta de calades mirades a les places,
a les albades deslliurades, a les poesies ja creades.

Poesies, assajos, i més barreges, descobertes als anys,
que tanquen cicles i panys, que s’obren a la llum rebel,
reveladora de tantes estones retrobades als concerts,
d’aquells que s’endinsen a la pell, com un anell de sucre.

Els cossos brotaran, seran lliures les instantànies vides,
quan de nou retrobarem el misteri dels enigmes, després,
després de tot, després de res, ja res nos serà el mateix,
i les imatges es vertebraran a les vertebres dels versos,
quan, ja complexos i encesos, ens mirarem, ben nus.

Tancant versos ara que dorms, que em mires sense ulls,
sense son, sense dies ni llunes, sense sols ni renúncies,
massa aviat hem volgut oblidar els versos que fan vibrar,
però mai no ho farem, sabem que els pactes diabòlic,
escrits a cels pecaminosos, són paradisos, tant dolços.

Tornaré a barrejar una cançó, un poema, roc a roc,
mai perdrem tanta força que ens empeny, barrejats,
bar a bar, desdoblaments de personalitat, els dos,
dins un sol vent, que ens empeny, i som nus, nus,
i sols, sols, eternament, eternament, som el vent.

I som mar, som el sol, allà on és ell, a la lluna bruna,
quan la pruna s’oblida dels paratges de la memòria,
quan ja no cauen pomes dels perers o dels castanyers,
quan encara és d’hora per a recollir els fruits de la passió,
de l’amor, tant sencer, tant etern, d’amor intens i ardent.

El teu cor és el meu cos, el teu cap, són els meus peus,
la teva veu mai serà la meva creu, som ben transparents,
som el vent, la cala, cadascun dels estels, de vers a vers,
encès, com el fanal, que ja brota… entre silencis bruns…
com la nit… com la nit… mai a l’infinit, ben dins els llits.

Lliteres amb cremalleres i alots, al·lots que miren sols,
a al·lotes que es banyen, entre les banyes estranyes,
de tram a tram, tramen tornades els corns i els trons,
mentre despullen les puces estranys personatges,
estrategues de mirar i no cavar abans la tomba,
castigant-se, als miralls dels inferns del seu infern,
entre el si i el sis, enterrats a erràtics bars, cantina,
constant i temerària tinta, estranya… i tant antiga…
I si no som massa valents ens matarà cada curiositat,
com mata al gat, enterrat, allà, quan torna el cicle.

I mengem els cossos i mengem el verd, bevem el vi,
potser sols, dins el camí, concís i precís, dolç encís,
entre terratrèmols d’idees i tempestes estranyes,
dins les entranyes mai no oblidades de les tardes.

I extraiem el vespre amb ulls de nit a les estrelles,
i d’elles venen albes, mai esclaves, de les andanes,
entrem a trens que s’enterren, terra avall, ben endins,
endinsem el cor a les albades dels rocs tant antics,
i ens debatin, entre barri i barri, carrer en carrer,
carrerons plens d’emocions, que dansen nues,
i s’oxiden, com els colors de tots els quadres,
potser evangèlics, tornats a policromar,
a estendre gammes cromàtiques,
a les gemmes precioses de pedres,
de estàtues a les places de la llum,
on adormim els trets, als murs,
allà on ara es balla, abans mataven,
i pels laberints de la teva veu, el tint,
la tinta, la fosca i la cala, ben barrejada,
clares, les passes, passen pesades, són,
malgrat totes les calmes entregades, so,
tro, onomatopeia, trapezi de món injust,
massa pes per una de les bandes, massa,
massa poc, a l’altre, que bada i s’estampa.

-I encara que no badi, és un desastre, astre,
és un futur foradat per una línia que ho dissolt,
sense solta ni vota, com aquestes versos dits,
com l’automàtica manera d’escriure i llegir lliures.

Tallant les coses de les illes, absoltes i soles,
a les albades que mai no cansen a les línies,
escrites i sentides, com una base,
feta de de lletres, com una copa,
com una barreja que ja no es dirà més,
com un sol emboscatge, sense xantatge.

De tant en tant, les xarxes són connectades,
com dolces fades, sentides, mai més llunyanes,
castells de sorra, vora la costa de l’ona sola,
mai més morta, de la necessitat d’escriure’t,
malgrat adormir-me entre les branques
va ser un sol pas per arribar a la lluna,
que ja nova s’ompla, de la teva mirada.

Mite mitològic, sol i lògic, de les mentides,
mite de foc, potser, pot ser que fos així,
de totes maneres, de tantes maneres,
et podia, et vaig… i et puc declarar amor,
mentre mai ens sentim l’enyor de els anys,
ja saps quantes vides viurem, plegats, junts,
ara que ja mai més s’adormiran les albades,
quan tot juts despertem del tram darrer,
del tram primer, a les contrades lliurades.

Estranyes eren les passes de les entranyes,
estranyes i llunyanes, qui ho sap, ara moro,
mors amb mi, moro amb tu, i ja no hi ha retorn,
com esperits de vi, de vida, brotarem lliures,
quan serem el sol, quan serem el dol i el vol.

Transcriuré un vers com una Bíblia que dorm,
el més llarg dels sons i dels dols, satanisme,
dins el cinisme del castic, d’ambdós mons,
amb la teva sola imatge ja sóc al paradís.

Paret a paret, pom a pom, i pany a pany,
engany, ja no hi ha desenganys, tot guanys,
cap dels enginys va ser prou forçat per la falç,
podria perdrem pels teus versos o perdrem,
pels laberints de les mirades deslliurades.

I sí, com no? Barrejades, com la màgica llum,
que ja s’escampa, voltant i rodant, pels terrats,
pels carrers més amagats, per les places, no,
no mai, no mortes, per les bales, als murs,
a les portes, massa vegades podíem oblidar.

Però no, mai, no mai, ara tampoc, mai és tard,
aquest poema a dues veus, a dues mans, sí,
com ho fan les tendres albades a les platges,
qua deslliuren els ulls, els fars, molt més enllà,
vent dolç, enginy tenaç, vull viure amb tu,
etern viatge, iniciàtic, d’àtic en àtic, la ment,
verí i vi, els teus versos em despullen l’ànima,
a dues veus, a dues mans, somniem molt abans.

Tancar els versos, mai no tallarem les ales,
deslliurades brotaran lliures les somniades,
costes salvatges, de gentils diables i fades,
saps? Mai vaig sentir tant endins una mirada,
ni la de la fada amagada, tampoc de la piràmide.

Potser masses paraules, qui saps si donades,
a la llarga no hi ha desenllaç impossible, possible,
no ens ha d’espantar al llibertat, ja tot és nat,
quan ens sentim, mim a mi, somriure endins.

Fujo de tot, avui, menys del vers tant encès,
les paraules es transformen en un sol vers,
en un sol univers, encesos, el fanals, són,
després de tot, abans de ser, el ser primer,
el raser del saber, de res ens val la renúncia,
sense denuncies, sense distàncies, ben junts.

Ara que dorms, que no hi ets, ara jo sí, seré,
entre les dolces calces dels destins incerts,
seré, sense certeses, el criteri menys estès,
la paraula mai no dita, quan la mar respira calma,
quan les passes, mai cansades, ens proclamen.

Ara sí, serem dolç embruix i una tornada alada,
com m un s estatuts fets de defectes i virtuts,
encara que varem al·lucinar al dormir a les nits,
i després moriria, passes les albades deslliurades,
tantes vegades anomenades, al llarg dels versos.

I mai més no diré si ara o si mai, si desmai o esglai,
si gemec o un sol vol barbamec, o un tuareg, sol,
com som, allà dalt, un somriure fet de cròniques,
plasmades i dissenyades, infinites dimensions,
que ara ens proclamen, escampades al carrer,
de la flor i l’ametller, de l’ham al peix, cala sola,
s’adorm, concisa, precisa, encís, d’hores liles.

I després, ja no hi haurà temps, ni nit, ni dol,
cap consol, el sol serà sol, serà el vent atent,
latent, mentre entenem, les raons de tant en tant,
entretant, tantes portes mig tancades obrien el final.

I vàrem deslliurar un cant amb una música viva de combat,
quan ja tot és nat, quan tot és donat, quan tots som un,
i sols, sols, guanyem un sol pentagrama al vent que corre,
que ve corrent, i sí, s’encén, més enllà de les matinades,
que es pentinen, com estranyes bruixes senzilles, al cel…

…al cel… del teu cel… a dues veus, de mel… en mel…
final estrany, d’un dia, un instant, moment alat, etern…
estelat, a les teles dels teixits , de xarxes, antigues…
…i passades, mai no oblidades, endins les danses…
…de les llunes acrobàtiques… quan balles ben sola…
endins, dins, i tant, i tant mateix… i ara que podem…
…encara… ara dansa, aquella vella melodia de la força…
quan anomenem les instantànies formes dels vents…

I tu…. i tu… i jo… i jo… i potser encara massa d’hora…
i a aquest ritme, que s’endinsa entre totes les cordes,
sí, ara és el moment, de donar la volta a totes les coses,
ho saps, sí, dóna la volta, dona, vine i dóna la volta…

I ara que, i ara que vaig, i ara que faig, i ara que.. i ara que…
danso. Mut. I ennumero les imatges nues de les places,
de les anades i les tornades, que s’alcen, hipnòtiques,
amb misses negres i aquelarres de cabres embogides,
mare de Déu, la ferida és tant oberta… que ni amnèsia,
tampoc narcosi, ni masses píndoles, cap ni una, avui sóc jo.

avui sóc tu, que ets amb mi, encara ara, encara per aquí,
potser masses barreges em feren pensar en la llum sola,
ben sola… encara ara… que encara és d’hora per a tot.

Tancant versos, encesos, a les places de les onades,
donades, alades, al ritme frenètic de les albes soles,
quan potser creiem que era senzill obrir un sol camí.

I ara res no és verí, ni ens emborratxem, ens esborrem,
del mapa i de les creus, si encara hi creus… ho veus?…
Tot és tant senzill com aclucar els ulls i obrir bé la boca…
Dóna’m la llum, el vers, el vel, la sola lluna enigmàtica nua,
la satànica majestat dels tradicionals clàssics immediats,
a la creu, clavats, sense preu, quan seus, on fas lloc.

I ja no cal enlloc, el vell esguard, el nou i el vell cant,
l’encanteri del canti, que decanta, quan canta la llum,
quan mulles els llavis abans no marxi mai més l’amor,
el teu amor, el meu amor, el nou sol nu, el més bell,
lleu presagi, algic salt màgic, estratègic i eclèctic.

Elèctric forma d’esguardar una sola carta damunt la taula,
elles varen passar sense importar-lis poc ni massa, cas escàs,
la casa, era tant gran que masses la veuen com un palau,
de les aus de les rambles a les façanes, anades, tornades.

Façana alçada amb la tenaç veritat del traç verídic i clar,
quan els versos es teixeixen sense fi sempre hi ha qui diu,
qui sent, qui creu, qui pensa… que res no és infinit, no…
direm, que potser, tant és, som la màgia de la vida d’aigua,
i que, malgrat tot, tenim totes les ganes de governar-nos,
sense Estats opressors, amb negres flors, fosques flors,
frescos estesos a les galeries d’art de la teva mirada.

Anirem més enllà de qualsevol indret, cos a cos, ment a ment,
sentiment etern, de dolç serè despertar, de la lluna a la mar,
per a saber de nou, despertar, plegats, més enllà de la veritat,
de les mentides, de les vides que podrien segregar més vides,
deixant-les, captives, a les places revolucionaries i més lliures.

Revolta la volta voltada, volada, del bell ball de les onades,
lliures com les passes de les tecles que s’encadenen soles,
com en un vent huracanat de diables i àngels ben glaçats,
d’aquells que quan els veus creus que ja deixaràs el fons,
profund, de la coma mal posada o de la mirada gelada.

I ara saps on tornarem després de tants intents al vers,
intensament, intrínsecament, secs per dins i mai cecs,
mai cecs davant les veritats, tancant versos, tallat ahir.

Ratllats, anirem a jugar amb castells de sorra ben humits,
per la màgia de la sal que fa cercles de bruma per la nit,
a l’horitzó de la mirada, que creu que el poema mai no acaba,
quan just ho fa ara, ara mateix, mentre una nova cançó ja neix.

Quan creix l’eix vertebrador d’una història que creia acabada,
quan tot just començava, més enllà de mots i de paraules,
just al poema proper, que ja es prepara, i és ara, ara… ara.