Addiccions, raons i accions

(I)

Addiccions, raons i accions,
reaccions, pluja de mots,
paraules que encadenen,
danses que van i vénen,
saviesa sentida i ferida,
per una xarxa que caça,
que t’enganxa, pas a pas,
obté el teu cos i el teu cor,
obté la teva llibertat i no mor,
sinó que creix, més i més…
Un no aturar-se, m’atura.

Addiccions, atur, crisi i sort,
sort de tenir-nos, deslliurats,
més enllà de les urpes dures,
que seguen la vida i la llum,
que seguen les ànsies, suaus,
que acaricien els somnis lleus,
que breus sorgeixen, del no-res.

Si el plaer no existís seria malaltís,
i ho és, amb matisos o sense ells,
segellen planes les danses estranyes,
es transmeten entre trànsits i passes,
mai ens són estranyes, són les entranyes.

Entranyes que ceguen la més màgica llum,
que la violen, dins meu, martiritzant-me,
torturant-me, per no poder donar raons,
d’aquests segons, que passo captiu,
viu, no pot ser, potser mort, tort, sí,
tort i mut, cec i sord, saviesa sentida,
compartida, entre part i part, ara neix,
aquest vèrtex de poema simètric i atent,
atemptàvem poemes sense por a elles,
les absurdes idees, fetes de puny i lletra.

Connectem, savis, més enllà de l’enganx,
de l’engany, de l’estrany, del desconegut,
som una llei sense embuts, ens vol presos,
ella lliure, herba salvatge, jo encadenat,
a una màgia artificial que si és certa…

Sóc mort, mort en vida,
m’enfonso, no hi ha límit,
ni marges, sense fons,
submarí ofegat i surant,
sense poder volar, no mai,
em sento part del somniar,
encara que el malson ara pot,
ara pot, no trobo sortida, mort,
mort en vida, vida i mort, ara,
en un sol segon, de mirar-me,
profunditat oceànica, vida rara,
amarrat a la mar, ram de veritat,
sinceritat fidel del cervell i la ment,
del sentiment, filosofia que es perd,
s’envà amb l’olla més enllà del tot,
sense masses límits ni marges,
allà on aturar-se, on ser el ser,
l’antic i el vell raser, amb tu,
sense ella, sense ell, així,
pol·len i herbes màgiques,
de bruixes antigues i fades,
tantes vegades acorralades,
per la ingènua força del vent,
del vers, de la versatilitat nua,
versàtil forma de ser lliure i sol,
sol en el món que s’adorm al límit,
i limiten les mètriques simètriques,
limiten les meves ànsies de posseir,
allò que ens fa tornar allà on érem,
molt abans de conèixer la mar,
la immensitat dels oceans,
oberts als ulls i les mans,
oberts de bat a bat, sí,
com els teus ulls clucs,
com la teva ment atenta,
com l’atemptat a la veritat,
a la llibertat, a les realitats,
som un sol mos que mengem,
quan no veiem més enllà d’aquí,
i aquí sorgeixes com somni a seguir,
com a horitzons senzills on conquerir,
justícia, astúcia, senzillesa, compresa,
ara que les bases són nues i enigmàtiques,
màgiques i automàtiques, directes, directes,
rectes com corbes conegudes i desconegudes,
que es transfiguren, dins danses acrobàtiques,
senzilles i aromàtiques, sistemàtiques, àtiques,
allà dalt on s’adorm la sal, immens, roent, plaent,
complement i ment, completament, sense laments.

Addiccions i accions que ara emprenc, comprenc,
entendre i atendre, tendre com abans de ser,
res més, l’últim i el primer raser, el teu cos,
el teu cor, l’enigma de les hores més dolces,
anem sense dol allà on el sol mai no s’adorm,
i quedem sense aire per bé l’amor ens dóna vida,
i volem sense pensar-ho, bategant, enèrgics,
frenètics, estètics, estèrils -quasi- voleiant.

Addiccions i contraccions automàtiques, sentides,
aromàtiques i aràbigues formes de teteres infinites,
allà on mai no delimites les mines, i doncs, t’animen,
mim a mim, s’endinsen, dins sentides ales liles, nues,
fent i refent les feres a l’imaginari col·lectiu i més íntim,
mentre, senzillament, anem entre les illes i les barques,
branquejant entre brots i tiges, amigues, algues senzilles,
adormint-me entre el mos i el tram, entre la terra i el sol,
sense desconsol, arriba sol el tros de sort, mai ja torts,
sense alcohol ni haixix, però cremant per dins, per dins.

Entretant, barreja a barreja, ja vivim la màgica llum,
escull i acull el vers nu dins de l’ull alt, el de la ment,
atentament, atemptant a la llibertat el far ja s’enfonsa,
i fondeja cales calentes, calces blanques mediterrànies,
humitegen les natges de les eròtiques pàgines negres,
el passat és un reguitzell de zels i cels, tant ardents.

Tantes terres de portes tortes no duien al final.

(II)

Infinits volàtils de llums màgiques quan ens en sortim,
al final ens acabem sortint, sort de la sortida, sentida,
obren portes les teves mirades, herboses i ben alades,
les teves danses, quan acarones la mirada a cada paret,
blanca com la escuma dels vespres que ja són eterns,
ara la decisió és només meva, ja no podré mirar enrere,
anirem endavant, ben aferrats de les mans, dels sexes,
de tot, dos cossos sols compartint la soledat promesa,
a les darreries de les frontisses fetes de blaus cels nus,
quadres de ciutats laberíntiques i esquives, a estones,
a estones, quan voltes, vol a vol, voleiant les llunes,
tendres, prunes, nocturnes i diürnes, abans vedades,
per vels acceptats com naturalitat certa, mai presa,
per una presó feta d’orgàniques barreges caduques.

Entre la sensible via, entre la sal i la saliva, viva,
estigma de les hores vertebrades dins el somriure,
com riure i riure, amb una mirada feta d’ales i dies.
Tornaré a repetir, tantes vegades com faci falta,
els versos més dolços, els més estimats, la nit,
la fada i la pruna, la lluna i el melic, vers d’ahir,
sentit endins, abans de les matinades, ja lliures,
perquè no conec altre manera de ser i compartir,
perquè no sé una altre saviesa que l’eterna bruma,
perquè no conec altres camins que em duguin a tu,
perquè no sé res més del meu passat, ni el futur,
si no és amb tu, si no es seguint el primer pas,
el darrer pas, la forma d’alliberar la lluna lliure,
quan vola més enllà de l’espai, que tot ho limita,
si hi ha límits, si hi ha fi, si hi ha marges, endins,
per fins, del fons profund, del viu difunt, que era.

(III)

Passat caduc, futur perenne, costarà, res senzill,
tantes vegades diré no que el sí deixarà d’existir,
no és gens fàcil, no és pas negar-se senzillament,
és ment i sentiment, és batec valent, lluna latent,
és febre i nostàlgia, és filosofia feta dolça maria,
que ara es fa amarga i, abduïda, lluny, em mira,
mira, mirant de matar el darrer anhel del cel obert,
sense saber ben bé del cert… Quin és aquell origen,
quin és aquell final, quin és el fanal… Que apagaré.

Serà com un far, com un focus, com un foc, radiant,
un sol, un escenari fet amb presses, sense notaris,
un ritual, un encenall, una copa barrejada, una llum,
un llumí, una lot, un flor de lotus vermella i roent,
que m’encén el futur com ho fan, encesos, els ulls,
els teus ulls, adormint-me, resto, abans els somnis,
somnis que faran i refaran el futur que ara ja fem,
tant valents, tant eterns, tant fidels, entre vent i cel.

Addiccions, futur perenne pels anys dels anys, anem,
anem a anomenar les frases que rumiarem, barrinant,
anant, venint i tornant, entre torn i torn, llibertat major,
no vull ser mai més esclau, d’una fantasia tant i tant real,
no m’agradaria passar un dia més sense sentir-te present,
sense enganyar-me més, sense enganyar-te mai, mai més,
vull ser i que la màgia de les herbes sigui per a la resta,
la resta que seguirà fent i refent la festa, la vella orquestra,
els diables i les cabres atònites, les que dansaran eternes,
en el ball dels terrats, allà dalt, on volten totes les finestres,
serem lluna i estel, frase mai feta, mai sotmesa, dins la certa,
la certa lleugeresa del vers lleu, del goig intens, de la vall ferma.

Vall on balles al ritme d’allà, d’allí, a l’illa de portes liles,
que s’obren, cap a l’altre costat, tomb a tomb, voltant-nos,
nus de món i nom, de terra i sol, d’estels i estrelles, belles,
com ells, fidels i eterns, com aquesta promesa, sense idea,
preestablerta, tantes vegades lluità la lluita que millor callar,
res no dir, allà es maten a trets i aquí el ball de bales és etern,
i ara diga’m quina droga m’allunya del meu ésser primer, darrer,
diga’m perquè cal evadir-me, quan de fer volia gaudir-ne més…
I més… I si gaudir restà en la sobrietat, en la serenitat, viu-me,
sent-me, mora’m, mata’m, allibera’m… Dins una illa, feta de nit,
de llamps i ones, de mapes sense trampes, de trams, alternant-se.

Addicions i diccions, abans de les accions i les reaccions, motius,
altius i antics, de tant recordar-los ja he fet uns versos més,
agraït per la paciència, la meva absència sense consistència,
sense fer cap mena de reverència, retrobant la meva essència.

Adéu, també a tu, màgica llum, que despertà totes les barreges,
faré un beuratge al bar alternant músiques i fruites tropicals,
abans no arribi el vendaval de vents huracanats, traficats.

Trànsit i tràfic, entre àtics i sobreàtics, allà on pensa la lluna,
al melic de la llum diürna, reflectida en copes, sense barrejar,
entre el bar i la barra, entre el desdoblament de personalitat
i cada dia donat, mai envà, per les esteles que fan el sembrat.

Brotem, lliures, alliberats, branques i troncs del més enllà,
més cap aquí que cap demà, demanant permís per a entrar
allà on les danses són lliures i ara ja vola un nou vol, sol,
com aquesta solitud que ja no sentirem, al ser-nos alliberats,
catarsi col·lectiva, del no anomenat, seguiré la via, fins arribar.

(IV)

Arribem, infinit etern, arribem on ja som aire, sol, i vent,
on no ens cal respirar per salpar, tampoc per a amarar,
per amarrar, ben lligats tots els caps, cop a cop,
desenllaç d’un traç que potser ens costarà allitar,
però serà el més dolç dels somnis, sabent despertar,
sense nervis ni enigmes, sense secrets ni misteris,
sense enganys, guany a guany, serem l’únic vol,
el tendre contrast, entre tast i tast, com t’ho fas?

I jo, com ho faig? Un tros de sort alliberarà, llit a llit,
titllarem de titelles les feres que no volen decidir, sí,
per elles, sigui blanc o negre, verd o groc, fosc o clar,
pas a pas, serem somni encès de vers en vers, univers,
sense esperar res de la resta, només això, aquesta festa,
serem ser i rumiarem, rumb a rumb i rem a rem, vela a vela,
entre les tenebres, entre les febleses, les fortaleses i la llum,
al far faraònic d’arenes daurades, amb aigües cristal·litzades,
blau marí, turquesa de pedres, les que mesclaré amb la meva,
mirada sentida, de l’infant a qui seré, litúrgia màgica, de far.

(V)

Ara, no abans, mai després, tot això necessitava un vers,
o dos, o tres, el fet és que cal espiritualitzar cada ritual,
cal farcir-lo de lletres, si cal, i potser també… Si no cal,
gràcies per seguir, per venir fins aquí, si fas un salt d’ulls,
si et declines fins les últimes línies, no ho hauràs perdut tot.

I guanyo un any sabàtic al meu àtic asolejat, dins el meu cap,
el guanyo, un any, darrera un any, enguany, per mai, cap engany.

-És un fet, fins que no ho buido tot no vull saber res de res-