Infinits dins l’infinit

Una tetera dins la vesprada eterna,
anem fent i refent aromes ja eterns,
espiral de dolçor, de gust, de tast,
tastem sense límits ni marges, el te.

Té, hi ha una llum que tot ho envolta,
té, hi ha un somni que ara ens proclama,
té, hi ha una tetera feta sense cap calma.
Ara pren-la, té, és la vida que ningú dóna,
tant sols la dona i bé, sí, potser l’home.

L’home de llum dóna la llum de segles,
a les darreries dels infinits que dormen,
a la sala dolça de la lluna màgica, nit,
nit d’estels guarits pel diamant i la lluna,
lluna nocturna, també diürna, dins el te.

Infinits dins l’infinit, infinits sense marges,
com espirals eternes dins espirals eternes,
com dibuixos ressorgits de la creació nua,
com esteses ales de dinosaures tant reals,
tant actuals, que semblarien mentida.

Infinits dins l’infinit i naixem, ara de nou,
física i química, el vol de cada cargol nu,
amb els ulls al cel i amb la casa al damunt,
van fent camins per corriols antics, mai ferits.
Anirem a alçar la llum amb la tendre trobada,
enllaçarem la mel amb els llavis de les albades.

Infinits quan neix un nounat, neòfit de terra,
però mai de mar, de magma, de volcà d’ulls,
certesa a la mirada, força a les mans de màgia,
introspecció quan creiem que la tarda no sorgia,
i potser era l’espera del vespre, d’aquesta nit.

Canvis d’horaris abans l’home i la dona dormen,
el nen i la nena s’empaiten, juguen a no trobar-se,
a fet i a amagar mags i magues, que ja són matins,
i no pateixen les mares sàvies, aviat seran àvies.

I les forces centrífugues d’aquesta terra de segles
és la força de la mirada d’una sensació mai sentida,
mai pronunciada, és la bellesa de la tendresa amada,
un reguitzell d’escriptura automàtica on no aturar-se.

Infinits dins l’infinit de la mirada que no té límit ni marge,
som món i espai, som temps i trampes, som, com ho diria,
allò que resta, allò que ens manca, el camí on trobar-se.

I ara que ets aquí i la nit ja res no amaga, i dansa,
i ara que ets aquí i aquest infinit de tendresa vola,
et diré allò que tantes vegades callo, quan no amago,
allò que només quatre gats ben avinguts entreveuran:
Masses vegades ens posem límits als somnis,
potser creient que tot, un dia o altre, ja acaba,
però no és pas així, creure que no hi ha finals
ens fa emprendre noves i lliures albades, somni,
intens, de les més belles de les paraules donades.

Dóna dones la dona que, amb traç tenaç, fa el vers,
dóna dones i tu dónes homes, quan ningú pertany,
quan fer tot això que fem ja no ens serà mai estrany,
i per tant, davant els ulls de tots i cada amagatall,
descobrirem com no ocultem res, quan la lluna fa el ple.

Infinits volàtils, al cervell des rèptils llunàtics,
que travessen deserts amb la fura dels astres,
quan troben oasis, dins una mirada dolça, alada.
Infinits, sí, dins l’infinit, espirals dins el moviment,
espiraliformes són les formes de tots els organismes,
de tota matèria, i això no és història, no pas passada,
és futur d’una ciència pregnada i prenyada, de llums.

Il·lumina’m el camí, dóna’m el te, l’infinit, cada mot,
ensenya’m tot allò que encara desconeixen els astres,
diga’m les claus que ara em fan obrir panys estranys,
transmet, al llarg dels llacs, les aigües més estimades.

Infinits volàtils, dins infinits immutables, immòbils,
som immunes davant els ulls que tot ho controlen,
som transparents per a la religió, per a tota creu,
masses estigmes, massa beats, massa misèries,
massa encobertes, dins cobertes de llibres rancis,
masses misses, massa dites, masses mentides.

En nom de qui? En nom de què? Ara és el moment,
aquest instant ja és un cercle etern, mai no acaba,
un cercle que es trenca, una i una altre vegada,
per un punt just, cada vegada creixent, etern,
són moviments espiraliformes, el cercle mor.

Ni una esfera, ni un univers, on tot és com era,
la contínua evolució de les espècies és la mort,
és la mort que dóna vides, en constant expansió.
Som raó, la veritat mai sotmesa, som a cada cor.

Infinits dins l’infinit que ara seu a l’extrem del llit,
perquè jo sóc aquella ombra i tu la meva llum,
ara t’espero, et desitjo, t’anhelo, t’inhalo,
ets el meu alè i l’aire que ja ens empeny,
sense tu la meva força no tindria sentits,
cap d’ells, ni dins ni fora les finestres.

Infinits quan de nit l’univers ens torna a l’ahir,
podríem encerclar quatre línies, ben donades,
quatre línies per conformar una forma estranya,
d’aquelles que broten al subconscient del vespre,
quan tot just el més llarg dels somnis desperta,
i quan no hi ha límits ni marges, només drecera.

Mira’m, parla’m, mai m’oblidis, sent-me, estima,
estima cada breu alè de món, cada alè de vida,
sent l’univers com s’expandeix, quan mai no mor,
i si mor, diga’m que crea, doncs tot és creació,
creació d’una explosió que massa vegades obvia,
aquell qui creu en les creus com a moneda erràtica,
i s’empara en l’or com a únic reducte de la fal·làcia.

Quan els estaments eclesiàstics no facin guerres,
quan el repartiment de les misèries sigui arreu,
encerclarem la falç a amb el puny, la veu amb la veu.
Obrirem nous horitzons dins les cases que marxen,
que caminen, volen i dansen, per cada carrer, i plaça,
serà aleshores, només aleshores; quan hi ha formules,
que formulen formes i moles, al molí de les espècies,
de les matèries, extretes, compromeses, ja a la fi.

Infinita fi, la filera de cranis extensos, sota la terra,
la memòria històrica que enllaça tantes foses comunes,
no hi ha gaire més a dir, per part del qui ara ho narra,
potser només sentir que encara ets on jo et demanava,
quan res, ningú, no manava, i tot el manà brotava, lliure,
deslliurat dels ulls i les urpes dels déus de riquesa falsa,
que omplia tombes i racons de les més brutes tornades.

I ara que la rància forma dels llibres eclesiàstics mor,
et diré quin és el secret que tantes vegades s’oblida:

L’amor és a la mort, com a la tendresa n’és la vida,
mai extraurem el plor si l’alegria no és compartida.

I ara, a la fi, entre els infinits dins l’infinit, som el ser,
i ens fem raser, una vegada més, als ulls més propers.

La tetera és llesta, ancestral cala que bull, i no espera.