Fermes conviccions i cercles dolços

Cercles dolços, dins les avingudes mudes,
es tornen taciturnes i nocturnes, opaques,
s’aturen les atmosferes de les feres fermes,
quan les conviccions són victorioses i alades.

Cercles dolços entre fanals recargolats,
escales de cargol que no reculen mai,
s’extensa la flama, la tant desitjada,
il·lumina els camins de les ombres.

Hi ha petxines entre els peus molls,
damunt les roques compactes, fas,
el camí dels estels, gal·làxies amples,
com les liles sense marges de la mar.

Fermes conviccions i accions nues,
nits diürnes, als dies de les tardes,
hivernacles sense tracte, amb tacte.
Passen els sentits per l’illa de la llum.

Mullen els llavis els ulls de la colla,
que fan bullir el calder amb fum lila,
i mai nos s’adormen els crits emmudits,
mentre el món va fent llums per les nits.

Tornen les tendreses als portals de l’amor,
mentre les matinades són sentides al sol,
ja dèiem, “som on el sol”, i ara som el vers.

Vers dins el sol, mai no neix sol el consol,
neix amb la cambra oberta dins els sentits,
la poció secreta, entre poms i portes, surts,
del rebedor i el retaule, damunt taules verdes.

Verdes i antigues, com les fermes conviccions
que s’abalancen a finestres velles escapçades,
cap al tard, al capvespre de les lluites ferotges,
entre els moviments dels salvatges bagatges.

Brotem mentre alliberem les ànimes presoneres,
empresonem presons abans ningú sigui dins, sí,
de tant en tant les terres es tornen toves i ets,
malgrat tot, aquell breu alè de somni que brotarà.

Tornarem a brotar, a lluitar, amb un sol cant de pau,
ni els exèrcits ni la policia podran aturar el canvi alt,
alt per les divises que ja no divisarà el capital mort.
Tort, com un interès petrolier a mans de difunts cecs.

Masses vegades explotem les mines per trobar-hi cru,
i és d’una cruesa crònica la incapacitat del triangle alt,
aquell que a la piràmide del sistema condemnat a mort,
és el qui absorbeix el guany dels treballadors, arreu,
arreu de la terra, arreu del món, fermes conviccions.

Convé convenir amb l’avenir una sola forma de ser,
de mostrar-nos, d’alliberar-nos, ja nus de tot i món,
somniant noves albades on la realitat sigui la mirada,
la tendresa, en lloc dels números vermells o negres.

Hi ha una llum verda que dóna pas a l’energia pura i dura.
La lluita continua, allà on la van deixar els avantpassats,
allà, davant de la sala de la convecció mai tant allunyada.
Alades les passes de les fades no tocaven de peus a terra.

I si algú volia ésser humil, a anys llum de les mil·lèsimes,
dins dels segons alliberats de la lluita plena de llaminadures,
a les places dures on s’hi enterren terrats dolços, de flors.
-Convindrà enllaçar un arbre fruiter amb el sucre dels llavis-

Núvols tous es blanquegen quan passen per esferes d’oxigen,
el darrer viatge va estar patrocinat per a la propaganda roja,
que estampava, allà on anava, certs pòsters de les terres,
les sotmeses, evidència de la ferma convicció en el món millor.

Fermeses esteses entre les escomeses i les tendreses empreses,
empentats per estimes captives de les veles llatines de la lluita,
sense començament ni final, si tu feies el primer pas, jo seguia,
quan no no t’atrevies a iniciar una pas més, no era jo el primer,
era algú altre que ens alertava de la supervivència dels éssers,
mentre, si un cop vaig donar el primer pas va ser per a viure,
dins una terra que neix quan creix la iniciativa de la pau lila.

Convergeixen els rius a l’esquerra dels marges sense límits,
els somnis són estesos i copen arbres de tres branques,
mentre al cim onegen senyeres esteses d’estels ferms.
Fermenten les fermes conviccions amb molsa lleu,
s’agrupen forces que mai no hauran de dividir.

Divisem divises que ja trenquen el curs legal,
i barregen nòmines quan són mòmies grises,
que hipotequen els somnis amb una firma,
signatura de costures sense costes enlloc,
com caps de turc, empresonen i financen,
ens volen lligats i brotem tot teclejant.

Arribarem a alliberar-nos al pintar parets,
parets que volen sentir-se posseïdes, sí,
i vives, com les frases que d’enaltiment,
de tants cors i de tantes ments somniant.

Els que volien socis ara són societats anònimes,
el tendre és tendresa, però mai no es vendrà,
no, mai més, farem poesies, assajos i més, tres.
Ara que s’alcen les mans i tots empunyem senyals,
de fum, d’encens, de les diabòliques formes latents.

Diables i diablesses són les deesses de les tardes,
de les illes enceses que s’uneixen amb força nua,
capaç de derruir quan construïm, derruïm el mim.
Per fer nomes mimoses al jardí de les tortugues.
Tantes vegades el tort és lliure que l’esclau és ell.

Farem residus orgànics capaços de reciclar-se dins,
dins cases on l’energia és autosuficient i transparent,
entre la força desbocada dels buits més profunds,
salten parents amb parapents, cases al·lucinògenes.

Brotarem, sí, un cops més, amb fermes conviccions,
ens alçarem, sí, amb la senyera estesa i la falç al puny,
amb la certesa infinita de poder tornar allà on érem,
abans de néixer, abans de despertar a totes les llums,
som el just moment retrobat a les albes, les nues ones.

Fermes conviccions i raons per emprendre accions valentes,
val la pena estar alerta a totes les amenaces, justícia cega,
cal estar alerta als cossos que asseguren a banquers polítics,
esclatem el niu de les aus feixistes que s’anomenen demòcrates.

Fermes conviccions abans d’acabar un vers, signant-lo al vent.